dijous, 20 de juny de 2013

BARRETINES MUSICALS (Primera Part)

Ara sembla que tots hàgim nascut amb barretina i defensant el català, fins i tot donant per fet que es canta en català per una evidència... Bé, doncs no cal caure de la figuera per veure que pocs anys abans, escoltar música en català no era gaire habitual fins i tot erem classificats tots els qui ho feiem com a “frikis”. Hi havia certa moda en alguns àmbits de músics que proclàmaven que el català no era per cantar cançons, feia pagès (i això per aquests músics era horrible).

A finals dels 1990, principis del 2000 certs grups van fer uns treballs realment discutibles, un mareig de discs sense to ni so, un discs molts d'ells per regalar. També evidentment els medis es van encarregar de tapar certs grups de música i potenciar per cumplir l'expedient, a un parell.
Per sort i paral-lelament, sense sé anomenats pels medis, creixien i en potència grups com Inadaptats o Obrint Pas ( beattles o rollings? ).
La màxima efervescència, però, del mal anomenat “rock català” aguanta fins a mitjans-finals dels 90. Durant aquells anys, la música en català semblava un “Dragon khan” amb punts àlgids com el gran disc dels Ai, Ai, Ai a l'any 1995 anomenat “Neguits, Angúnies i Forats”. La sorpresa va ser pel “Bon dia”dels Pets (1997), on va tornar a posar a les veus de la gent una cançó “hit” en català, i enganxava! També el 1998 apareixia un grup que va marcar un abans i un després, els “Dusminguet” amb el seu àlbum de debut “Vafalungo” (tot de llengues i el català al costat de tot d'altres sense vergonya) I després va tornar la muntanya russa.
Tampoc oblidar un altre “hit” en potència com va ser “El Bosc de formigó” del disc “L'altre cantó del mirall” dels Sangtraït. Sense oblidar del mateix grup al 1995 el gran disc “Eclipsi”, el primer grup de música en català fent un disc amb el cd amb extres per l'ordinador.
Un altre amb sorpresa va ser “El far del sud”, l'any 1998 dins el disc “9” dels Sopa de Cabra.
El 2000, una cançó com “Emiliano Zapata” ( disc SI Lax'n'busto ) fa trontollar una mica el mercat català.

Tot i no ser uns grans discs ens oferien grans temes, grans “hits” que encara ara es recorden, però remarco “hits” no discs sencers


Important fer una ressenya a aquestes altures de l'escrit el grup de música Sopa de Cabra.  Quan es van passar al castellà amb un únic disc a l'any 1993 (apedregat i insultat).
Ho dic, ja que ells van ser els germans grans a obrir camí, a trencar la linea i pensament que es tenia. Traïdors? Venuts? Ganes de fer coses diferents? Ells feien rock'n'roll, no politica. Un disc que no està gents malament. Mireu l'any... van ser molt atrevits.


Actualment, però, ha tornat la música en català, des de fa uns pocs anys. Els músics es van adonar que no passava res cantant en català, que no et sortien banyes o et feia venir mal alè.
Però ara ens trobem amb un altre qüestió, en un país en plena crisi, revoltes, desnonats... apareixen lletres insulses, caràcters apagats amb una posada en escena tranquila i amb la gent sentada fins i tot a teatres. I a tot això posant l'etiqueta de cançó “quotidiana” o cançó “costumista”. Cal dir també que aquesta situació la crean grups de Barcelona i fent ona expansiva podem trobar-ho arreu dels països catalans però no tan aflorat (alguna comarca com Osona, apreta i amb molta força).
Per sort i a la història de la música en català sort en tenim d'els de músics alternatius (músics sense cap mena de suport mediàtic) que al cap de poc o llarg temps es converteixen en grups principals.
Un d'aquests exemples i ben actuals serien els Aspencat o el mateix Pepet i Marieta. No parlo de grups provinents del concurs Sona9, aquest seria un altre tema i ben llarg d'explicar.

I tornant enrere... què passava mentres estàvem tots “lokus” sense saber quina direcció musical agafar? Doncs apareixien a principis fins a mitjans dels 2000 nous grups de música, alguns cantàven en castellà i d'altres en anglès. Algun bolet apareixia com els “Antonia Font” amb el disc “A Rússia” (2001) ja tenien un disc, però a partir d'aquest comença el seu punt de partida. Al principi no els hi va ser gaire fàcil amb el disc.
Però remarco que en aquell moment no era “guai” cantar en català. Una època crec que bastant gris.

A principis del principis dels 2000... hi han autèntiques cagades! Aquells principis d'alguns grups (ara admirats) no eren gaire escoltats i aquí fent forat aprofita la rumba i el mestissatge (això serà un altre escrit).
Enlloc de modernillos tothom en aquella època era rumbero (parlo dels voltants del 2004)


I com tothom ho diu amb la boca petita per quedar bé... vaja, amagar el cap sota l'ala, i ara ben poca gent practica l'art de fer memòria, doncs aquí us deixo una petita llista.



2000. Primer i únic disc de Gossos cantat 100% en castellà.
2000 i 2003 Mishima dos discs cantats en anglès, posteriorment s'han passat a cantar en català.
2003, Refree, amb el disc “nones” amb una cançó en català. A partir d'aquest disc mescla molt hàbilment el català i castellà en els seus discs amb normalitat
2001 i 2003 Sidonie, dos discs cantats en anglès, posteriorment s'han passat a cantar en castellà.
2001 a 2003, Stanstill, tres discs cantats 100% en anglès, després han seguit amb un altre idioma... sí, el castellà
1999, 2002, 2005 Love of lesbian, tres discs 100% anglès (si, els que fan la paella per l'anunci de cervesa). Posteriorment discs en castellà. Fixeu-vos amb les dates, és important per veure un conjunt.
2005 i 2007 Buhos discs cantants en castellà,
2003-2012 Pastora, 5 discs en castellà actualment, nou treball 100% en català.

...............................etc!..................................


No parlo dels Manel o Amics de les Arts, això ja serà un únic escrit ben estudiat i donant la cara. No em tallaré.

Tampoc parlo de l'Adrià (Josep) Puntí o Albert Pla o Quimi Portet per a mi aquestes tres persones són de les últimes persones que opinaria. Les seves lletres, melodies, pensaments... són únics!



Espero que el mareig d'anys us refresqui la memòria, i si voleu en parlem!

@100vinagretes