dimarts, 9 de desembre de 2014

PREPARANT L'IMBECILITAT


A punt d'acabar el P.G.S (Programa de Garantia Social) i havent superat les proves d'accés al Grau Mitjà de cuina... la trucada del meu pare va ser una llança clavada fent voltes pel meu cos.

A partir d'aquell dia la meva vida va començar a sonar un rock'n'roll sense pietat dins el meu cervell. La bogeria impregnava les meves venes, la furia era més intensa que les xorrades que ens venien constanment com a societat. Per tan en aquells moments era el meu cervell i jo, sentats a un banc fumant porros, el meu cervell al costat, sentat també i fumant a estones del que anava consumint jo. Mai parlava només em feia caure i tornar a començar dins aquell mateix banc.

Vaig començar d'extra a un bar restaurant d'aquells de greix incrustat fins i tot a les parpelles del cuiner. On una de les gràcies de la clientela garrula era veure com fumava puros mentres cuinava. Oh sí! els que ara són super anti-tabac, aquests mateixos feien cua per menjar calamars "fumats". Treballava amb mi un noi marroquí de la mateix edat que jo. En fi, parlo i m'expresso així perquè ja no ser fer metàfores, i vull fer-vos sentir com estava. No sabia on quedava el meu cervell, funcionava sense sentit. Era lent de reflexes, i només feia que pensar en coses rares i totalment estrambòtiques. En aquest període que escric no puc fixar temps, no us podria explicar tal més o tal dia... em sap greu joves!

Un dia ja fart de tot vaig anar a veure el meu pare que estava a Girona... aquell dia sí que el recordo molt bé i sobretot la nostre despedida... hòsties! Vaig anar fins Girona un dia de cada dia i em vaig plantar a la seva habitació! Estava molt feliç de veure'm i a més sense esperar aquella visita! Vàrem xerrar i quan ens vàrem despedir em va dir... "Una abraçada home! per si no ens tornem a veure!"...

Com també podeu deduir el meu cap quan tornava de Girona fins al cony de classe del Gremi d'Hosteleria es va començar a transformar, va començar a veure les coses encara més diferents de com les havia vist.
Vaig deixar aquell local merdós explicant el tema del meu pare i xim pum! El rock'n'roll del meu cap es va transformar en punk rock, heavy i altres xorrades catalogades només per vendre més merda!

Al cap de poc temps vaig començar a l'escola pública d'hosteleria de Calella. En aquell moment no ser si perquè sempre anava drogat pels matins o és que era realitat el que veia... una escola antiquada i amb UN dia de pràctiques a la cuina. Una escola on els mestres o professors (com volgueu) alguns sembàven agafats de la sèrie Cuéntame. Aquella escola també la podria definir com a "drogues i cuina", res més. Fotocòpies en blanc i negre de les guarnicions i personalment poques ganes a res! Ah una mestre que feia anglès semblava un pollastre farcit de nadal (ho dic així amb el to nadalenc que aquestes dates pertoca) i vermella com un gal després d'una història d'Astèric i Obèlix. Un altre que anava de xulesc i senyor... en fi! Podria anar definint però "mola" més parlar del dia a dia.

Allà va ser on es va gestar la banda que poc després es feia real.... ELEMENTOS PELIGROSOS.
https://www.youtube.com/watch?v=6wMA-32f9zc (aquesta cançó és de 10 anys després)

Abans però ja vam fer un grup considerable de "fumetes" i amants de la música!

Abans d'acabar el curs vaig tornar a casa del curs i em van dir "truca a la Marta, que el teu pare... està molt fotut". La vaig trucar i per sorpresa i mala llet em va dir que li quedàven hores, o potser dies. Si algú li molesta que ho expliqui que es foti ben fotut, sóc el seu fill i aquí he de marcar l'abans i després de la meva vida. Em va acompanyar un veí amb la seva dona i allà em vaig trobar en una cosa que no em van enseyar  l'escola o l'institut i menys a escoles de cuina a "pela el metro".
Em vaig trobar amb la mort de cara, estava sentada al meu costat i reia la mala puta. El meu pare, pobre, no podia riure massa i allà com vaig poguer li vaig fer un petó al front i em vaig despedir d'ell. Em va dir unes paraules que pels efectes de la medicació no vaig entendre... però era com un "tranquil estaré bé". A partir d'aquell moment tot es va transformar en esperar i esperar! Ah i allà a la sala d'espera vaig conèixer els meus tiets i els (en foto, clar) els meus tres cosins germans.

Recordo bastanta gent també esperant com jo, molta gent que l'estimava i l'estima que carai!

Va passar el que va passar i ho podeu intuir? Rock'n'roll, punk-rock i s'afegia el thrash metal. I tot això la meva carrera de cuiner o personatge i/o element de cuina creixia en paral-lel.

 No us poseu les mans al cap, aquest capitol és una preparació per a tots i totes vosaltres.
A partir de la setmana següent em dedicaré més a la falsa hosteleria dels finals dels 90. Èpoques de copa i puro i encara amb restes de cambrers xusqueros amb creus al pit pelut i les mans sempre gratant aquells dos amics que l'home sempre té sota el cervell! Aquells últims anys que vàrem sobreviure uns quants!


Salut, cuina i despropòsits literaris!